Va de retorns

www.elsodelssilencis.blogspot.com

Quines cançons s'hi canten?

"Després de llegir 300 pàgines de filosofia de Lévinas en llenguatge especialitzat filosòfic sobre l’infinit penses sí, molt bé, però... de quin color és? En tot el que diu Lévinas, quan s’entén, i moltes vegades s’entén, sembla que tingui raó. Amb bon domini de la tensió narrativa, que tota l’estona tinguis la sensació que està a punt de dir-te la revelació que figura que t’està dient tota l’estona. Al principi vaig pensar que tot això es podia dir amb Llull en les quatre ratlles d’un versicle d’Amic i Amat. No conec altres obres de Lévinas, només el llibre sobre l’infinit (i contra la totalitat), que és també un gran cant al llenguatge, o més ben dit al parlar, al parlar-se, i en canvi no parla del cantar, no diu res de la cançó. Explica la prosa de la vida i es descuida el vers. El filòsof sembla que t’hagi explicat perfectament per on s’hi va i al mateix temps tens l’estranya sensació de com si ell no hi hagués estat mai. Que també té mèrit, que diu aquell. És clar que per explicar simplement bé la prosa de la vida es necessita molt d’art, encara que en aquest cas sigui un art ocult, o fins empresonat, per les exigències que limiten el discurs filosòfic. Però per molt d’art que hi posi, el fet continua essent que explica la prosa i es descuida el vers. Per això dic, després de les quasi 300 pàgines sobre l’infinit: i de quin color és? quin gust té? quines cançons s’hi canten?"

Enric Casasses, La tonalitat de l'infinit


P.S.: Podeu descarregar l'e-book aquí: www.nuvol.com/ebooks

Implacable

Sona música medieval a la casa dels nens feliços. Una sola espurna fa avançar el foc davant la impotència de tres ballarines que miren el cel roig des d'una balconada, tot fent equilibris per entrellucar l'incomprensible. La tinta negra vessa a raig mentre el vent bufa obstinat, i la taca de la paret, aquella que sembla una fada, se sap observadora silenciosa de la incertesa que dansa entre les cortines. Al vespre la brisa ho diu tot i calla la por, la nit és el refugi dels grans homes que infantilment s'abracen a ells mateixos, a la petitesa d'un cor que s'entesta a bategar. Afortunades les mans que troben un racó on esbandir-se la fredor, i beneïdes les robes que abriguen els qui esguarden les flames entre llaüts imaginaris.

Catàlegs

Satie seguit de Beirut. Aire mental concentrat després d'una llarga reclusió obligada. Llacs que van ser un miratge. Milers de punts de llum arrenglerats pels carrers de Madrid. Ives que pugen i sous que baixen, incerteses acumulatives, iogurts a punt de caducar. Que no sé com dir que no hi ha marxa enrere, que no som qui era fa mil anys i ja no estim amb la força d'un déu. Llisquen les notícies i els versos antics, ja no hi ha nou, ni bell, ni devers les set que aniré a festa. El dubte és per on s'han escolat les cortines i els amors de paper, per on ha entrat la raó freda i trista, finestres bucòliques que no tanquen bé. El vino que bebió tu boca roja. Recuperar o forjar de nou? Trobar, robar, descobrir des de dins per primera vegada, sense excuses amb ulleres de pasta. Sense coixeses físiques ni mentals. Sense mans fortes que estiren una corda inexistent. I pel camí, dansar despreocupada. Take what you have gathered from coincidence. La intempèrie pren cos, però el món ens estira, sembla que la vida només pugui passar d'una manera, dins d'uns esquemes, hi ha pressa, hi ha arquetips, qui no esculli està fotut. De debò que no hi ha altres maneres de perdre's? És esfereïdor com els ambients que un dia vam crear romanen immòbils per transportar-nos al que ja no som.

Cites aproximades (o no)

No sigas empeñado en comprender la vida (···) y así será para ti como una fiesta. Ni se le ocurriría amasar esa lluvia entre sus dedos. Toco tu boca. Con un dedo toco el borde de tu boca. És amb els ulls que pots ferir-me. Avui, demà i ahir s'esfullarà una rosa, i a la verge més jove li vindrà llet al pit. No he desitjat mai cap cos com el teu. A mamar, tots els versos! Amb draps d'angúnia m'eixugo el pit, les mans. No sóc jo qui t'estim, t'estima un Déu. Fins que s'acabi l'amor, fins que s'acabi. La meva fi serà un vers redemptor. Si la lluna feia el ple, també el féu la nostra pena. Ingrávidos y gentiles como pompas de jabón. Vermell cor, amor i sang.

Etern estranger

La sensació de no pertànyer enlloc l'envaïa a cada passa que feia vora els jardins on famílies senceres menjaven costelles i reien perquè tenien una mica de nata de les maduixes a la punta del nas. Caminava sobre les llambordes de carrers humits, maltractats, palimpsestos on les seves petjades poc importaven, mentre desaprenia a pensar i es limitava a observar curiosament l'anar i venir dels altres, les parelles, els gossos, els nens, les parelles amb nens i les parelles amb gossos, els joves plens d'energia i els grans que ja no recordaven com era tremolar de nervis en intentar tocar una desitjada mà aliena. Tot li semblava tan contrastadament estable al seu voltant que creia que havia vingut al món a fer de mer observador, de càmera enregistradora de vídeos que no veuria ningú i que la seva limitada targeta de memòria no trigaria gaire a oblidar. Es resistia a deixar de cercar coherència pertot, i s'explicava històries on la vida era fàcil perquè els núvols tenien formes unívoques. Soledat, soledat temuda i anhelada alhora, incapacitat d'explicar el seu món interior, d'encaixar en qualsevol de les caselles que la vida real li proposava. L'autoincomprensió creixia, i ell caminava, i el temps passava, i les famílies reien i menjaven costelles en barbacoes fumejants... 

Va bene così?

Dimarts, a Ginebra, a la parada del bus, una àvia ensenyava a la seva néta la paraula "fraternité", fra-ter-ni-té. Avui, a Yvoire, un nen es pensava que el plànol del poble era el mapa de tot França. I jo em passejo anònima per carrers nous tot i que gens incòmodes, mirant la gent, les pedres, les flors, les botigues. Invisible, faig fotos i camino amb pas pausat, en silenci. No penso, deixo la ment en blanc i m'oblido de qui sóc. De vegades la veu d'algun nen o l'olor d'un sabó o un cotxe antic que passa em porten records que em contrarien, i llavors sacsejo el cap i torno a un món de bolquers, gronxadors i compotes de poma que s'ha convertit, en sis dies, en el meu nou quotidià. Tot és nou, tot és bell, tot resta sempre. No som tan fàcils de canviar, per bé o per mal, tot és continu. I la buidor ho precedeix tot.

Poesia molta, poesia tota

Cabells llarguíssims i poesia molta, poesia tota. De cap a peus un vers i una metàfora a l'ull dret, sonets penjant del tors com branques mortes, perquè el que és viu no s'ha d'escriure, que s'ha de dir i s'ha de callar i s'ha de pair. Als cursos caríssims d'escriptura post-moderna m'hi agafaria un infart: portes i aules pertot, pissarres buides, qui diu què és bo? Que s'ha aturat a mirar endins, estimat senyor? Duc una mica de Rilke entre neurones, confiteor, i de tot el que he llegit i m'ha tocat amb el seu nom petit sempre en minúscula. Creador és qui sap viatjar i tornar transformant-se de dins cap enfora. Hi ha un secret que m'orbita tancat en un cofre, i no l'obro però el duc sempre amb mi, segellat, pacient. Espera que em fallin les cames en la cerca del meu camí dret, i que torni, que giri, que tombi, que vegi que no és mai prou tard per trobar les paraules -cada vegada més aire-, petits atemptats de lucidesa com bocins de vidres trencats, miralls, goteres, fractals. Al·literacions sota les plantes dels peus. Violetes.

Confiteor

Tous les dimanches le clochard de Saint Sernin s'entoure de vendeurs de sacs rouges, rouges comme les roses du fleuriste du coin, c'est pour offrir mademoiselle?, et les demoiselles prennent celle qui sent le mieux sans savoir qu'elle va sécher sur un mur bleu d'où l'amour va tomber avant que ses pétales. Personne ne leur a raconté que ce n'est pas le temps qui sèche les fleurs, or elles marchent sur leurs jambes le long du canal et rêvent, flottent, leurs coeurs s'envolant loin du sol. "Sois tranquille, je suis là", mentent les roses.

Som baldufes sense port

"No debemos correr: somos renos, tenemos que volar!". Un nen i dues nenes d'uns vuit o nou anys corrien esvalotats al voltant del banc on jo seia, silenciosa, amb una llibreta a les mans. Agafats a una corda de saltar, viatjaven dalt d'un carruatge i volaven molt lluny d'aquell parc i d'aquelles muralles desfetes pel pas del temps que ells encara ignoraven. O potser no. No recordo haver estat mai un ren volador, ni tan sols de petita. Em van venir ganes d'enlairar-me amb ells i oblidar les batalles internes, els crits, els jocs absurds dels adults. Sempre aquesta inquietud, aquesta insuficiència, aquest voler anar més enllà i pensar massa per no tenir-ne mai prou. M'agrada estar enamorada perquè quan ho estic descanso de mi. L'amor com a paral·litzador mental i altres reflexions confessives mentre les gotes cauen amb soroll metàl·lic sobre el capó del cotxe. L'estabilitat són els pares i a partir d'avui tot serà més senzill, més càlid. Després de repetir-te mil vegades que tot parteix de tu com si fos un mantra ancestral, et despertes i t'adones que la coherència no existeix, que res no té cap mena de sentit i tanmateix ets aquí i per uns instants tot esdevé simple i agradablement faisable. Voldries sentir més sovint aquesta simplicitat, i potser hi ets a temps. Vindran els misteris, els indicibles i les petites certeses. Els projectes, les nits, les inquietuds eternes. Sents un cop de porta, les teves entranyes ressonant per tota la ciutat, carícies nervioses, prochain arrêt Jean Jaurès, és clar que sé qui són els Doors. No és fascinant la manera com la cronologia es desfà dins del cap? C'est beau, l'amour! Pamplines.

"Morceaux de ciel, presque rien"

L'elaboració del treball d'Estètica de la música contemporània està resultant una ocasió preciosa per a retrobar-me amb la poesia i per descobrir nous focus de llum, noves pells de gallina, nous motius amagats. Aquí els d'avui:

"Et peut-être que tout était écrit dans le livre

mais le livre s'est perdu

ou quelqu'un l'a jeté dans les ronces

sans le lire

n'importe, ce qui fut écrit

demeure, même

obscur, un autre qui n'a pas vécu

tout cela

et sans connaître la langue du livre, comprendra

chaque mot

et quand il aura lu, quelque chose

de nous se lèvera

un souffle, une sorte de sourire entre les pierres."

Extrait de Morceaux de ciel, presque rien, de Claude Esteban.

P.S.: "I potser tot estava escrit en el llibre / però el llibre es va perdre / o algú el va llençar als esbarzers / sense llegir-lo / tant és, el que va ser escrit / queda, encara que sigui / fosc, algú que no hagi viscut / tot allò / i sense conèixer l'idioma del llibre, entendrà / cada paraula / i quan hagi llegit, alguna cosa / s'alçarà en nosaltres, / una alenada, una espècie de somriure entre les pedres."

Élévation

Au-dessus des étangs, au-dessus des vallées,

Des montagnes, des bois, des nuages, des mers,

Par delà le soleil, par delà les éthers,

Par delà les confins des sphères étoilées,

Mon esprit, tu te meus avec agilité,

Et, comme un bon nageur qui se pâme dans l'onde,

Tu sillonnes gaiement l'immensité profonde

Avec une indicible et mâle volupté.

Envole-toi bien loin de ces miasmes morbides;

Va te purifier dans l'air supérieur,

Et bois, comme une pure et divine liqueur,

Le feu clair qui remplit les espaces limpides.

Derrière les ennuis et les vastes chagrins

Qui chargent de leurs poids l'existence brumeuse,

Heureux celui qui peut d'une aile vigoureuse

S'élancer vers les champs lumineux et sereins;

Celui dont les pensers, comme des alouettes,

Vers les cieux le matin prennent un libre essor,

- Qui plane sur la vie, et comprend sans effort

Le langage des fleurs et des choses muettes!

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal, Spleen et Idéal, III.

Embarbussaments mentals i altres neoconceptes

No gaire temps enrere, en els meus anys d'innocència epistemològica, m'agradava creure que podia tenir-ho tot controlat, que podia tenir la totalitat del real sota el meu camp de visió (una visió intel·ligent, suprahumana i sobreconscient, una mena de metavisió infal·lible). Però com més va més m'adono que no existeix quelcom com "la totalitat del real", i si existeix, mai no podré delimitar-ho ni distingir-ho amb claredat. La totalitat se'ns escapa de les mans amb una volatilitat gairebé burlesca. Com a molt podem arribar a captar petits punts de lucidesa, però sempre envoltats de boira. Tot és molt més complex del que podem concebre, hi ha infinites variables a tenir en compte i milers de connexions entre elements. Fins i tot em falta vocabulari per parlar-ne. Per començar, som tan inevitablement subjectius que no podem veure les coses des de fora, i molt menys a nosaltres mateixos. No podem ser alhora l'observador i l'objecte observat. El déu de Spinoza ho veu tot perquè ho veu des de fora, ell no forma part de la línia del temps que és capaç de visualitzar sencera. Però què en sap, aquest déu, sobre ell mateix? Com va d'autoconeixement, d'autoestima, i de totes aquestes paraules autoajudístiques que comencen per auto-? Eh?

Estem limitats a nivell biològic i també -no sé fins a quin punt els dos aspectes estan en relació- a nivell conceptual: el llenguatge no ens permet arribar fins al fons veritable de moltes qüestions. Se'ns enduu, és tendenciós, sovint acabem una frase d'una manera que ens sona bé però llavors ens adonem que no és el que volíem dir. Ens va més ràpid el cap que la llengua i ens perdem en elucubracions i embarbussaments mentals. Ja no sé què estava dient. Ah, sí, que estem (som?) limitats. La nostra subjectivitat, sense la qual no podríem ser coneixedors de res en absolut, representa alhora un impediment quan ens disposem a investigar sobre el que ens envolta. Les emocions són un factor limitant, també: si estic angoixada no sóc capaç de parlar ni de pensar amb lucidesa. La por m'impedeix arribar més lluny. La mandra, la son, les experiències acumulades. Els traumes, la gana, l'enamorament i el sexe. Tot això ens fa diferents els uns dels altres i construeix murs entre el subjecte i el que se suposa que és la "realitat real" (i dic se suposa perquè ningú no l'ha vista mai... després fardem d'ateisme!). Som éssers profundament circumstancialitzats, neixem i ens desenvolupem en un context i només un. Des de la nostra casuística particular ens relacionem i creiem conèixer una petita parcel·la de la realitat que només nosaltres veiem així. Estem abandonats a l'atzar, a les persones amb qui ens creuarem, les idees que tindrem i les oportunitats que ens passaran per davant. Podem estar bloquejats per emocions, potser durant anys, potser tota una vida. Ningú no parteix de zero i molt pocs ho tenen fàcil. No hi ha un estat neutre a partir del qual avançar, sinó maneres de trampejar les coses tal com vénen tenint en compte les pròpies possibilitats i habilitats. Ja ho deien els grecs amb el "coneix-te a tu mateix". Quina feinada. De vegades preferiria córrer cap enfora, oblidar-me de mi, esborrar els límits que em separen del món i de la totalitat que tant em calmaria conèixer. Però els propis límits sempre tornen, no només per aturar-nos sinó també per definir-nos, per evitar que acabem surant, despersonalitzats, com en aquelles nits de borratxera enmig de la gentada d'un bar un dissabte a la nit (us imagineu viure constantment en aquest estat?).

Acceptar que la totalitat se'ns fa inabastable m'ha ajudat a ser una persona més serena (i faig èmfasi en l'adverbi, no en l'adjectiu). Parlo més a poc a poc des que m'he adonat que, en lloc de voler entendre-ho tot, val més aturar-se a observar com passen pel cel núvols d'indicibles, a meravellar-se de la inconsistència del que hi ha. I malgrat tot som aquí, hi hagi o no lògica interna. Penso en Rilke i en la seva imatge d'un nen que para les mans "cap a unes altres flors". Voto per deixar d'allargar contínuament els braços i, simplement, estendre'ls en l'aire.

The Hollow Men (T. S. Eliot)

V 

Here we go round the prickly pear
Prickly pear prickly pear
Here we go round the prickly pear
At five o’clock in the morning.

Between the idea
And the reality
Between the motion
And the act
Falls the Shadow
                                For Thine is the Kingdom

Between the conception
And the creation
Between the emotion
And the response
Falls the Shadow
                                Life is very long

Between the desire
And the spasm
Between the potency
And the existence
Between the essence
And the descent
Falls the Shadow
                                For Thine is the Kingdom

For Thine is
Life is
For Thine is the

This is the way the world ends
This is the way the world ends
This is the way the world ends
Not with a bang but a whimper. 

Quan una llegeix això en veu alta i greu en el silenci de la nit, no pot evitar els calfreds 

paradoxalment recomfortants del qui torna a casa després d'una absència llarga i buida. 

Em nego a conviure plàcidament amb el sensesentit, a no ser que aquest passi per la poesia. 

Bentornats siguin els versos en tots els idiomes i en totes les claus. Amén.

Continua la sèrie (I)

Tastaolletes. Llepafils. Corol·lari. Cuneïforme. Extraoficial. Multicines. Ortopèdia. Clarinet. Cornucòpia. Ascetisme. Pedofília. Curtcircuït. Pinacoteca. Follar sense fer soroll.

Sinapsi neuronal i altres fenòmens químics

La química és ben curiosa i el poc que en recordo de la meva època semillunyana d'estudiant de ciències no em serveix de gaire. Tenir el cap emboirat no és agradable, però començar a veure les coses clares és també desconcertant. M'agrada pensar-ho anàlogament als moments posteriors a una operació en què despertes d'una anestèsia total i comences a sentir el dolor de la cicatriu. La ferida, fins ara atenuada, no s'havia manifestat en tota la seva profunditat. Obres els ulls presa d'un mareig estrany, d'un no-saber-on-ets-ni-com-has-arribat-fins-aquí, i sents una forta fiblada on abans només hi havia indicis de malestar. La bombolla que t'embolcallava, protectora i distorsionant, es fon en la dansa de les neurones que tornen a funcionar correctament tot oferint-te una imatge nítida de tot el que t'envolta, inclosa la merda. Tornes a ser tu, amb tot el que això comporta. Tornes a cridar de pànic i a plorar de ràbia, a cantar per no implosionar, a sentir el buit de l'infinit sota els teus peus. Tornes a estar, beneït siguis, a la intempèrie del qui mira, despert, la vida a la cara.

Bacus

Va mirar l'hora i va acomiadar-se internament, en un gest gairebé involuntari, d'aquells ulls que cercaven els seus en va. Tot passa millor amb una copa de vi a les mans, encara que sigui de la casa perquè què vols, amb els temps que corren. Com si els temps tinguessin pressa per arribar a algun lloc. Sabia que només hi ha una manera d'estar en aquest món, només un cos i unes circumstàncies determinades: feia temps que havia acceptat que no es desfaria mai del seu passat feixuc, que sempre tindria el nas punxegut i que coixejar d'un peu no l'impediria d'arribar, amb més o menys gracilitat, a tot arreu. L'última gota de vi encara als llavis, es va alçar i va allunyar-se, camatort, de la petita taula rodona i grisa, grisa com ell i com tot el que l'envoltava. No va voler continuar aquella història, no va poder voler. Encara avui tenyeix de fum els camins que trepitja: si el dia és clar, la polseguera densa que aixeca tot arrossegant els peus es veu des de molt lluny. Quan passa prop d'un poble, els pares adverteixen les filles i les mares s'afanyen a tancar els porticons. Diuen que xucla l'energia de les pobres ànimes que cauen a la trampa del seu encant fosc i misteriós. Per refer-se, cal beure un concentrat de vi barat dos cops al dia i recitar aquestes paraules cada mes fins a la total recuperació del color normal de les galtes: estranger ambulant que erres per camins de terra des que em vas dir adéu: adéu a tu, que mai em tornaràs el que m'has pres, i que és molt més del que vaig dar-te. El vermell encara és meu, i me'n serveixo. 


P.S.: com que la idea de posar un reproductor de música automàtic ja no m'agrada, a partir d'ara proposaré una "banda sonora" per a cada post. La d'avui, per veure com s'allunya la grisor...
http://www.goear.com/listen/d7ae62f/rue-des-fosses-saint-jacques-geoges-moustaky