La química és ben curiosa i el poc que en recordo de la meva època semillunyana d'estudiant de ciències no em serveix de gaire. Tenir el cap emboirat no és agradable, però començar a veure les coses clares és també desconcertant. M'agrada pensar-ho anàlogament als moments posteriors a una operació en què despertes d'una anestèsia total i comences a sentir el dolor de la cicatriu. La ferida, fins ara atenuada, no s'havia manifestat en tota la seva profunditat. Obres els ulls presa d'un mareig estrany, d'un no-saber-on-ets-ni-com-has-arribat-fins-aquí, i sents una forta fiblada on abans només hi havia indicis de malestar. La bombolla que t'embolcallava, protectora i distorsionant, es fon en la dansa de les neurones que tornen a funcionar correctament tot oferint-te una imatge nítida de tot el que t'envolta, inclosa la merda. Tornes a ser tu, amb tot el que això comporta. Tornes a cridar de pànic i a plorar de ràbia, a cantar per no implosionar, a sentir el buit de l'infinit sota els teus peus. Tornes a estar, beneït siguis, a la intempèrie del qui mira, despert, la vida a la cara.
