Som baldufes sense port

"No debemos correr: somos renos, tenemos que volar!". Un nen i dues nenes d'uns vuit o nou anys corrien esvalotats al voltant del banc on jo seia, silenciosa, amb una llibreta a les mans. Agafats a una corda de saltar, viatjaven dalt d'un carruatge i volaven molt lluny d'aquell parc i d'aquelles muralles desfetes pel pas del temps que ells encara ignoraven. O potser no. No recordo haver estat mai un ren volador, ni tan sols de petita. Em van venir ganes d'enlairar-me amb ells i oblidar les batalles internes, els crits, els jocs absurds dels adults. Sempre aquesta inquietud, aquesta insuficiència, aquest voler anar més enllà i pensar massa per no tenir-ne mai prou. M'agrada estar enamorada perquè quan ho estic descanso de mi. L'amor com a paral·litzador mental i altres reflexions confessives mentre les gotes cauen amb soroll metàl·lic sobre el capó del cotxe. L'estabilitat són els pares i a partir d'avui tot serà més senzill, més càlid. Després de repetir-te mil vegades que tot parteix de tu com si fos un mantra ancestral, et despertes i t'adones que la coherència no existeix, que res no té cap mena de sentit i tanmateix ets aquí i per uns instants tot esdevé simple i agradablement faisable. Voldries sentir més sovint aquesta simplicitat, i potser hi ets a temps. Vindran els misteris, els indicibles i les petites certeses. Els projectes, les nits, les inquietuds eternes. Sents un cop de porta, les teves entranyes ressonant per tota la ciutat, carícies nervioses, prochain arrêt Jean Jaurès, és clar que sé qui són els Doors. No és fascinant la manera com la cronologia es desfà dins del cap? C'est beau, l'amour! Pamplines.

"Morceaux de ciel, presque rien"

L'elaboració del treball d'Estètica de la música contemporània està resultant una ocasió preciosa per a retrobar-me amb la poesia i per descobrir nous focus de llum, noves pells de gallina, nous motius amagats. Aquí els d'avui:

"Et peut-être que tout était écrit dans le livre

mais le livre s'est perdu

ou quelqu'un l'a jeté dans les ronces

sans le lire

n'importe, ce qui fut écrit

demeure, même

obscur, un autre qui n'a pas vécu

tout cela

et sans connaître la langue du livre, comprendra

chaque mot

et quand il aura lu, quelque chose

de nous se lèvera

un souffle, une sorte de sourire entre les pierres."

Extrait de Morceaux de ciel, presque rien, de Claude Esteban.

P.S.: "I potser tot estava escrit en el llibre / però el llibre es va perdre / o algú el va llençar als esbarzers / sense llegir-lo / tant és, el que va ser escrit / queda, encara que sigui / fosc, algú que no hagi viscut / tot allò / i sense conèixer l'idioma del llibre, entendrà / cada paraula / i quan hagi llegit, alguna cosa / s'alçarà en nosaltres, / una alenada, una espècie de somriure entre les pedres."

Élévation

Au-dessus des étangs, au-dessus des vallées,

Des montagnes, des bois, des nuages, des mers,

Par delà le soleil, par delà les éthers,

Par delà les confins des sphères étoilées,

Mon esprit, tu te meus avec agilité,

Et, comme un bon nageur qui se pâme dans l'onde,

Tu sillonnes gaiement l'immensité profonde

Avec une indicible et mâle volupté.

Envole-toi bien loin de ces miasmes morbides;

Va te purifier dans l'air supérieur,

Et bois, comme une pure et divine liqueur,

Le feu clair qui remplit les espaces limpides.

Derrière les ennuis et les vastes chagrins

Qui chargent de leurs poids l'existence brumeuse,

Heureux celui qui peut d'une aile vigoureuse

S'élancer vers les champs lumineux et sereins;

Celui dont les pensers, comme des alouettes,

Vers les cieux le matin prennent un libre essor,

- Qui plane sur la vie, et comprend sans effort

Le langage des fleurs et des choses muettes!

Charles Baudelaire, Les fleurs du mal, Spleen et Idéal, III.

Embarbussaments mentals i altres neoconceptes

No gaire temps enrere, en els meus anys d'innocència epistemològica, m'agradava creure que podia tenir-ho tot controlat, que podia tenir la totalitat del real sota el meu camp de visió (una visió intel·ligent, suprahumana i sobreconscient, una mena de metavisió infal·lible). Però com més va més m'adono que no existeix quelcom com "la totalitat del real", i si existeix, mai no podré delimitar-ho ni distingir-ho amb claredat. La totalitat se'ns escapa de les mans amb una volatilitat gairebé burlesca. Com a molt podem arribar a captar petits punts de lucidesa, però sempre envoltats de boira. Tot és molt més complex del que podem concebre, hi ha infinites variables a tenir en compte i milers de connexions entre elements. Fins i tot em falta vocabulari per parlar-ne. Per començar, som tan inevitablement subjectius que no podem veure les coses des de fora, i molt menys a nosaltres mateixos. No podem ser alhora l'observador i l'objecte observat. El déu de Spinoza ho veu tot perquè ho veu des de fora, ell no forma part de la línia del temps que és capaç de visualitzar sencera. Però què en sap, aquest déu, sobre ell mateix? Com va d'autoconeixement, d'autoestima, i de totes aquestes paraules autoajudístiques que comencen per auto-? Eh?

Estem limitats a nivell biològic i també -no sé fins a quin punt els dos aspectes estan en relació- a nivell conceptual: el llenguatge no ens permet arribar fins al fons veritable de moltes qüestions. Se'ns enduu, és tendenciós, sovint acabem una frase d'una manera que ens sona bé però llavors ens adonem que no és el que volíem dir. Ens va més ràpid el cap que la llengua i ens perdem en elucubracions i embarbussaments mentals. Ja no sé què estava dient. Ah, sí, que estem (som?) limitats. La nostra subjectivitat, sense la qual no podríem ser coneixedors de res en absolut, representa alhora un impediment quan ens disposem a investigar sobre el que ens envolta. Les emocions són un factor limitant, també: si estic angoixada no sóc capaç de parlar ni de pensar amb lucidesa. La por m'impedeix arribar més lluny. La mandra, la son, les experiències acumulades. Els traumes, la gana, l'enamorament i el sexe. Tot això ens fa diferents els uns dels altres i construeix murs entre el subjecte i el que se suposa que és la "realitat real" (i dic se suposa perquè ningú no l'ha vista mai... després fardem d'ateisme!). Som éssers profundament circumstancialitzats, neixem i ens desenvolupem en un context i només un. Des de la nostra casuística particular ens relacionem i creiem conèixer una petita parcel·la de la realitat que només nosaltres veiem així. Estem abandonats a l'atzar, a les persones amb qui ens creuarem, les idees que tindrem i les oportunitats que ens passaran per davant. Podem estar bloquejats per emocions, potser durant anys, potser tota una vida. Ningú no parteix de zero i molt pocs ho tenen fàcil. No hi ha un estat neutre a partir del qual avançar, sinó maneres de trampejar les coses tal com vénen tenint en compte les pròpies possibilitats i habilitats. Ja ho deien els grecs amb el "coneix-te a tu mateix". Quina feinada. De vegades preferiria córrer cap enfora, oblidar-me de mi, esborrar els límits que em separen del món i de la totalitat que tant em calmaria conèixer. Però els propis límits sempre tornen, no només per aturar-nos sinó també per definir-nos, per evitar que acabem surant, despersonalitzats, com en aquelles nits de borratxera enmig de la gentada d'un bar un dissabte a la nit (us imagineu viure constantment en aquest estat?).

Acceptar que la totalitat se'ns fa inabastable m'ha ajudat a ser una persona més serena (i faig èmfasi en l'adverbi, no en l'adjectiu). Parlo més a poc a poc des que m'he adonat que, en lloc de voler entendre-ho tot, val més aturar-se a observar com passen pel cel núvols d'indicibles, a meravellar-se de la inconsistència del que hi ha. I malgrat tot som aquí, hi hagi o no lògica interna. Penso en Rilke i en la seva imatge d'un nen que para les mans "cap a unes altres flors". Voto per deixar d'allargar contínuament els braços i, simplement, estendre'ls en l'aire.