Quines cançons s'hi canten?

"Després de llegir 300 pàgines de filosofia de Lévinas en llenguatge especialitzat filosòfic sobre l’infinit penses sí, molt bé, però... de quin color és? En tot el que diu Lévinas, quan s’entén, i moltes vegades s’entén, sembla que tingui raó. Amb bon domini de la tensió narrativa, que tota l’estona tinguis la sensació que està a punt de dir-te la revelació que figura que t’està dient tota l’estona. Al principi vaig pensar que tot això es podia dir amb Llull en les quatre ratlles d’un versicle d’Amic i Amat. No conec altres obres de Lévinas, només el llibre sobre l’infinit (i contra la totalitat), que és també un gran cant al llenguatge, o més ben dit al parlar, al parlar-se, i en canvi no parla del cantar, no diu res de la cançó. Explica la prosa de la vida i es descuida el vers. El filòsof sembla que t’hagi explicat perfectament per on s’hi va i al mateix temps tens l’estranya sensació de com si ell no hi hagués estat mai. Que també té mèrit, que diu aquell. És clar que per explicar simplement bé la prosa de la vida es necessita molt d’art, encara que en aquest cas sigui un art ocult, o fins empresonat, per les exigències que limiten el discurs filosòfic. Però per molt d’art que hi posi, el fet continua essent que explica la prosa i es descuida el vers. Per això dic, després de les quasi 300 pàgines sobre l’infinit: i de quin color és? quin gust té? quines cançons s’hi canten?"

Enric Casasses, La tonalitat de l'infinit


P.S.: Podeu descarregar l'e-book aquí: www.nuvol.com/ebooks

Implacable

Sona música medieval a la casa dels nens feliços. Una sola espurna fa avançar el foc davant la impotència de tres ballarines que miren el cel roig des d'una balconada, tot fent equilibris per entrellucar l'incomprensible. La tinta negra vessa a raig mentre el vent bufa obstinat, i la taca de la paret, aquella que sembla una fada, se sap observadora silenciosa de la incertesa que dansa entre les cortines. Al vespre la brisa ho diu tot i calla la por, la nit és el refugi dels grans homes que infantilment s'abracen a ells mateixos, a la petitesa d'un cor que s'entesta a bategar. Afortunades les mans que troben un racó on esbandir-se la fredor, i beneïdes les robes que abriguen els qui esguarden les flames entre llaüts imaginaris.

Catàlegs

Satie seguit de Beirut. Aire mental concentrat després d'una llarga reclusió obligada. Llacs que van ser un miratge. Milers de punts de llum arrenglerats pels carrers de Madrid. Ives que pugen i sous que baixen, incerteses acumulatives, iogurts a punt de caducar. Que no sé com dir que no hi ha marxa enrere, que no som qui era fa mil anys i ja no estim amb la força d'un déu. Llisquen les notícies i els versos antics, ja no hi ha nou, ni bell, ni devers les set que aniré a festa. El dubte és per on s'han escolat les cortines i els amors de paper, per on ha entrat la raó freda i trista, finestres bucòliques que no tanquen bé. El vino que bebió tu boca roja. Recuperar o forjar de nou? Trobar, robar, descobrir des de dins per primera vegada, sense excuses amb ulleres de pasta. Sense coixeses físiques ni mentals. Sense mans fortes que estiren una corda inexistent. I pel camí, dansar despreocupada. Take what you have gathered from coincidence. La intempèrie pren cos, però el món ens estira, sembla que la vida només pugui passar d'una manera, dins d'uns esquemes, hi ha pressa, hi ha arquetips, qui no esculli està fotut. De debò que no hi ha altres maneres de perdre's? És esfereïdor com els ambients que un dia vam crear romanen immòbils per transportar-nos al que ja no som.