Poesia molta, poesia tota

Cabells llarguíssims i poesia molta, poesia tota. De cap a peus un vers i una metàfora a l'ull dret, sonets penjant del tors com branques mortes, perquè el que és viu no s'ha d'escriure, que s'ha de dir i s'ha de callar i s'ha de pair. Als cursos caríssims d'escriptura post-moderna m'hi agafaria un infart: portes i aules pertot, pissarres buides, qui diu què és bo? Que s'ha aturat a mirar endins, estimat senyor? Duc una mica de Rilke entre neurones, confiteor, i de tot el que he llegit i m'ha tocat amb el seu nom petit sempre en minúscula. Creador és qui sap viatjar i tornar transformant-se de dins cap enfora. Hi ha un secret que m'orbita tancat en un cofre, i no l'obro però el duc sempre amb mi, segellat, pacient. Espera que em fallin les cames en la cerca del meu camí dret, i que torni, que giri, que tombi, que vegi que no és mai prou tard per trobar les paraules -cada vegada més aire-, petits atemptats de lucidesa com bocins de vidres trencats, miralls, goteres, fractals. Al·literacions sota les plantes dels peus. Violetes.

Confiteor

Tous les dimanches le clochard de Saint Sernin s'entoure de vendeurs de sacs rouges, rouges comme les roses du fleuriste du coin, c'est pour offrir mademoiselle?, et les demoiselles prennent celle qui sent le mieux sans savoir qu'elle va sécher sur un mur bleu d'où l'amour va tomber avant que ses pétales. Personne ne leur a raconté que ce n'est pas le temps qui sèche les fleurs, or elles marchent sur leurs jambes le long du canal et rêvent, flottent, leurs coeurs s'envolant loin du sol. "Sois tranquille, je suis là", mentent les roses.